Article del director de l’ESEIAAT, Xavier Roca, publicat al diari digital Mon Terrassa el dia 12 de gener de 2023

Sembla que el calendari, com si fos un ens autònom dotat de cor i cervell capaç de dirigir la nostra activitat i els nostres hàbits durant tota la nostra existència, ens marca els tòpics i ens recorda els costums que hem de complir. Tanmateix, és ben sabut que l'organització dels dies és una creació humana, possiblement la que ha aconseguit un acord més majoritari de totes les que col·lectivament hem estat capaços de realitzar al llarg de la història.

El calendari marca les festivitats, els moments de descans, els períodes laborals, les efemèrides i, darrerament, assenyala fins i tot el moment de recordar causes solidàries amb les quals hem de ser sensibles. Tant és així que mentre que en acabar l'any estem obligats a tancar l'exercici personal i fer balanç del que hem estat capaços de fer i de no fer, en començar el primer mes dels propers dotze que viurem ens veiem obligats a comprometre'ns a millorar en diferents aspectes. Aspectes que, per diferents causes, no n’hem quedat del tot satisfets durant l'any anterior, o abordant nous reptes que des de fa temps ens ronden pel cap i ara creiem que és el moment d'afrontar-los.

Des de fa un temps, a la universitat el calendari de bons propòsits anuals sempre ve marcat per una variable, equivalent a la determinació particular, ja clàssica, d'inscriure'ns en un gimnàs. Una problemàtica que com a societat i com a país encara no hem estat capaços de resoldre i que es concreta a no revertir amb una taxa de reposició adequada l'envelliment progressiu i alarmant del nostre cos docent i administratiu. Aquest problema, que ve d'antic, debilita la universitat pública perquè obliga a la contractació de professorat sense vincle permanent amb la facultat o amb l'escola, i buida els laboratoris i les oficines de personal d'administració i serveis. La solució és política i senzilla: un augment pressupostari.

Però si tanquem el focus i ens centrem a l'Escola que tinc la responsabilitat de dirigir, en aquest any 2023 tenim per davant no només el repte de mantenir el terreny aconseguit durant aquest darrer període, sinó el de continuar treballant per seguir sent l'Escola d'Enginyera de referència del Gran Vallès i, en alguns àmbits, de més enllà. Perquè després de trencar el sostre de vidre amb la Gran Barcelona (gens fàcil a la Catalunya actual) i consolidar-nos com un gran centre de formació d'enginyers i enginyeres altament qualificats, ara podem aspirar a que el país ens miri com un centre clau pel progrés i el benestar de la nostra societat.

D'altra banda, encara que a Terrassa podem aixecar amb orgull la bandera de l'aprenentatge pràctic, queda molt per fer: hem d'invertir en imaginació i creativitat per aconseguir més hores d'activitat docent pràctica en que el nostre estudiantat pugui experimentar amb les seves pròpies mans allò que se'ls mostra a l'aula, no només donant un nou impuls al nostre programa INSPIRE, sinó integrant encara més praxis al dia a dia.

Finalment, m'agradaria que aquest any fos el de la R+D+I. Hem de fer un esforç per visibilitzar el talent i la feina dels nostres investigadors i investigadores, que a més de complir amb la seva missió de formar els estudiants, tiren endavant projectes multidisciplinaris de recerca innovadors, ja sigui de manera individual, juntament amb empreses o, fins i tot, creant spin-offs i start-ups. D'aquesta manera, no només aconseguirem que la societat se n’adoni de la tasca que realitzen, sinó que els ajudarem a créixer i a captar noves oportunitats. Crec que la implicació i el compromís de la comunitat universitària de la UPC Terrassa ens garanteix el compliment d'aquest desideràtum. Pel que fa a si finalment anirem o no al gimnàs, els polítics tenen l’última paraula.

Xavier Roca

Director de l’ESEIAAT de la UPC