L'opinió que sol formar-se el gran públic sobre la universitat pública es fonamenta en alguns llocs comuns que han arrelat gràcies als mitjans de comunicació, a determinats interessos i també a nosaltres mateixos, els universitaris, perquè, probablement, no sabem explicar qui som, què fem, com ho fem i per què existim. Malgrat tot, segons un estudi del Centre d'Estudis i

Opinió de la Generalitat de Catalunya publicat el passat estiu, la universitat pública a Catalunya és la institució més ben valorada pels ciutadans. Serveixi aquesta dada —probablement no prou difosa— per exemplificar amb una història positiva el nostre bon fer; una història que m'ha tocat viure en primera persona i que parla del dinamisme, de l'altitud de mires, de la capacitat d'adaptació i del sentit de la responsabilitat social que acull la universitat pública catalana.

A la ciutat de Terrassa, al centre d'una de les zona industrials més productives i més poblades de l'Estat, han funcionat fins fa un any dues escoles d'enginyeria l'origen de les quals es remunta a la segona revolució industrial. Aquestes dues escoles van saber adaptar durant tot el segle XX la seva oferta de titulacions i les seves metodologies docents a les necessitats econòmiques i socials de cada moment. Els dos centres es van integrar a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) durant l'últim quart del passat segle XX i es van convertir en un important focus de talent, no solament per a l'àrea del Vallès, sinó per tot el país. Desenes de milers d'enginyers i d'enginyeres s'han format a les seves aules, i en els seus tallers i laboratoris s'han creat grups d'R+D que transfereixen directament els seus resultats a la indústria, liderant projectes d'innovació tecnològica d'àmbit internacional.

Va arribar Bolonya i, gairebé de la mà, una de les crisis econòmiques més importants que ha viscut el món contemporani. Com a universitaris i servidors públics, teníem el deure d'afrontar i emprendre els dos reptes aprofitant al màxim els canvis que propiciaven el nou Espai Europeu d'Educació Superior i convertint l'amenaça de la crisi econòmica en oportunitat. De manera que els equips directius de les dues escoles ens vam posar mans a l'obra i vam decidir, amb el suport i la feina de la nostra comunitat universitària, iniciar un procés d'unió que ha donat com a fruit una gran escola d'enginyeria, l'Escola Superior d'Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (ESEIAAT).

No ha estat una feina fàcil, però sabíem que teníem el deure de donar resposta eficaç a les demandes socials per adaptar-nos de la manera més òptima a la nova realitat. I estem satisfets, perquè ho hem aconseguit. Ara, gràcies a la nova ESEIAAT, el país compta amb un gran centre de formació d'enginyers i enginyeres, situat en una de les zones industrials més importants del país, capaç d'oferir cada any al nostre teixit productiu mil professionals altament qualificats i la innovació tecnològica que generen per a les empreses els 34 grups d'R+D que hi treballen. En aquest nou centre, on actualment es formen més de 4.000 estudiants, s'imparteixen deu graus i set màsters en les àrees industrials de l'enginyeria, l'enginyeria aeroespacial i l'enginyeria audiovisual, a través de metodologies d'aprenentatge actiu, reconegudes i premiades per la Generalitat de Catalunya, i amb els mateixos professors que lideren projectes internacionals de recerca.

Per tant, no és molt difícil arribar a la conclusió del paper clau que té  l'ESEIAAT per al desenvolupament del país i per a la transformació cap a una economia productiva basada en el coneixement. Coneixement, responsabilitat social, visió de futur, dinamisme i lideratge són les cinc virtuts que articulen aquesta història; una història positiva protagonitzada per la universitat pública, com tantes altres que som capaços de generar i que hauríem de saber explicar.

Xavier Roca
Director de l'Escola Superior d'Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (ESEIAAT) de la UPC